dimecres, 16 de març de 2016

Pla de Cultures de Barcelona: Polítiques per al cinema i l’audiovisual. Taula d'exhibició i distribució

Representant la Federació Catalana de Cineclubs vaig participar a la Taula sobre Polítiques Culturals (Pla Cultura 2016 - 2026) a La Virreina. La nostra intervenció va posar en valor el treball dels cineclubs com a formadors de públics

 




Aquest va ser el resum de la intervenció 
 


dilluns, 22 de febrer de 2016

NACIMIENTO DE LA FEDERACIÓN INTERNACIONAL DE CINECLUBS

Este artículo lo escribí para el número 1 de los "Cuadernos de los cineclubs"  (2010)

 63 años después del nacimiento de la FICC parece oportuno detenerse a registrar un momento clave para el movimiento cineclubista internacional. El contexto político y social de recuperación de la libertad tras un periodo de guerra promovió el resurgimiento de los cineclubs en todo el mundo. En este marco histórico excepcional y con la necesidad de que no se repitiera un nuevo conflicto bélico provocó que desde diferentes ámbitos se clamara por la creación de supra-entidades internacionales que permitieran un futuro de progreso y de bienestar para los habitantes del planeta. En 1945 se firma la Carta de las Naciones Unidas firmada por 50 países en San Francisco. En noviembre de 1946 se celebra en París la Primera Conferencia Mundial de la UNESCO para “establecer la solidaridad intelectual y moral de la humanidad y así impedir una nueva guerra mundial”. Winston Churchill realiza un discurso en 1946 en Zurich proclamando la necesidad de unos Estados Unidos de Europa como manera de impedir nuevos conflictos bélicos. Hemos de entender el nacimiento de la FICC como inmerso en ese proceso histórico de creación de instituciones internacionales. El cine y la forma de abordarlo por parte del público organizado era también una manera de evitar las guerras1.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

DIARI DI CINECLUB

Los compañeros italianos de la Federazione italiana dei Circoli del Cinema publican mensualmente la gran revista Diari di Cineclub. En el número 33 de Nov. 2015 han traducido una de las entradas de este post sobre cineclubismo colombiano. Aquí les dejo el link


dimarts, 6 d’octubre de 2015

ANTIGUITAT DEL CINECLUBS A CATALUNYA. UN SÍMPTOMA D'HAVER-HO FET MOLT BÉ


L’antiguitat de les associacions, entre elles el cineclubs, més que un mèrit, (que també), és un símptoma. El símptoma de que alguna cosa estan fent bé per tal que durin tant. Si mirem el quadre adjunt, veiem que 3 cineclubs (Granollers, Valls i Manresa) tenen 60 anys o més de vida. Dos (Vic i Sabadell) més de 50 i 8 cineclubs més de 40 anys d’existència ( Vilafranca, Olot, La Seu, Santa Coloma de Gramenet, Esplugues de Llobregat, Malgrat de mar, Calella de mar i Reus). Poca broma, Hi ha quatre de més de 20 anys ( a Cerdanyola del Valles, La Garriga, Cassa de la Selva i Barcelona). Dins aquesta franja, de 20 a 60 anys de vida hi ha ni més ni menys que 17 cineclubs dels 50 federats actualment. 

Ho han fet bé, molt bé. Han sapigut regenerar els seus quadres dirigents, han sapigut adaptar-se als canvis tecnològics (35mm, 16mm, v{ideo, DVD, Digital,…) i sempre se’n surten amb milers de projeccions a les seves esquenes. El fet associatiu ho permet. Associar-se és pertànyer al col·lectiu, compartir responsabilitats i satisfaccions. És fer-se indispensable al seu poble o ciutat. Els cineclubs són el públic organitzat. Des d’aquesta organització s’entén la llarga vida d’aquestes entitats.


82 anys ens miren des de la primera (registrada) activitat cineclubista a Catalunya. Tanmateix, i canso de repetir-me, la Generalitat de Catalunya sembla no adonar-se del potencial que tenen els cineclubs.

divendres, 18 de setembre de 2015

EN COLOMBIA HAY CINECLUBS, PERO NO CINECLUBISMO

Llevo ya unos 8 meses en Colombia y he tenido varias experiencias con cineclubs en este país, especialmente en Bogotá. Estoy colaborando con el cineclub la imagen viajera en la parte de programación y comunicación y he realizado un taller de formación de cineclubsen la Cinemateca Distrital, especialmente dirigido a sus salas asociadas, muchas de ellas cineclubs. A partir de esa experiencia llego a algunas conclusiones, muy personales. Las enumero y las justifico

  • En Colombia el cineclubismo no existe.
  • La organización es la clave de la existencia de un movimiento cineclubista.
  • La gratuidad de las exhibiciones cineclubistas en Colombia es un cáncer.
  • Los cineclubs en Colombia no juegan ningún papel en el tablero del sector del cine. 

La primera afirmación quiere ser polémica, pero solo para despertar alguna reflexión en torno a la realidad un tanto sui generis de los cineclubs en Colombia, especialmente cuando los comparamos con el movimiento cineclubista de otros países, incluso en su entorno regional americano.
Claro, en Colombia hay cientos de cineclubs, o al menos así se autodenominan. Y sin embargo la realidad es que son únicamente puntos de exhibición alternativos, con un claro trabajo de difusión de un cierto tipo de cine alejado del mainstream. Realizan una actividad loable en cuanto que en muchas ocasiones esos puntos de exhibición son la única oportunidad para ver un cine diferente. Pero solo con esa actividad no podemos hablar de cineclubs. Un cineclub no es solo encontrarse para ver películas.

ELS CINECLUBS CATALANS NO MEREIXEM CAP AJUT

La Generalitat ofereix subvencions per al foment de la difusió de cinema en versió catalana, original, doblada o subtitulada, i de producció catalana, en sales d'exhibició. Peró resulta que només per a sales comercials. 

Ja en el títol de la subvenció apareix la primera farsa. És que els cineclubs no som sales d'exhibició? Quan resulta que els únics que fomentem la VOS, la versió catalana i el cinema nacional som nosaltres. Ai las! les polítiques cegues del departament d'incultura. Els cineclub paguen drets d'exhibició, paguen impostos, compleixen les regles. De qué ens serveix? De res

Increïblement continuem la nostra tasca malgrat funcionaris i desfuncionaris, consellers que no veuen més enllá de la gráfica estadística i altres responsables que ni saben ni contesten. I així des de fa ja masses anys.

Ah! Per informar-vos. No hi ha cap ajut des de fa anys i panys per a l'activitat cineclubista a Catalunya. Ens ho hauriem de fer mirar, no?

diumenge, 17 de maig de 2015

ORÍGENS DEL CINECLUBISME CATALÁ. SEMBLEN ANTERIORS AL QUE ENS HAVÍEN EXPLICAT. EL PRIMER CINECLUB DE L'ESTAT VA SER EL D'HORTA (BARCELONA)

Fins ara la historiografia ha situat les arrels del cineclubisme a Catalunya a la fi de la dècada dels anys 20 quan des de la revista MIRADOR, setmanari literari i polític de tendències esquerranes i catalanistes, es posa en marxa les “Sessions Mirador”, projeccions destinades a l'estrena de films importants culturalment i de pel·lícules maleïdes a nivell comercial1. En Josep Palau, al capdavant de la secció de crítica de la revista i conjuntament amb el Barcelona Film Club (fundat al febrer del 1929) organitzava les projeccions. A la junta del Barcelona Film Club participaven personatges de la intel·lectualitat barcelonina com Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Maria Casanovas, Carles Soldevila i Mary Cruz Morales. D'entre les personalitats que assistien habitualment a les sessions Mirador hi havia Guillem Díaz-Plaja, Carles Riba, Alexander Plana, Josep Dalmau, el Doctor Corachan o el Mestre Enric Morera. La primera sessió, el 29 d'abril de 1929 va oferir un programa amb tres films: La dama de las camelias(1907), un film d'avantguarda Cinq minutes de cinéma pur (Henri Chomette - 1926) i un film de repertori, Margheritte Gautier (Fred Niblo – 1927)2.

Ja hi havien algunes indicacions de que l'activitat cineclubista a Espanya va ser anterior a les primeres sessions MIRADOR i a les projeccions del Cineclub Español de 1928 a la Residencia de estudiantes de la ma de Don Luís Buñuel. Ara, grácies a Filmoteca de Catalunya i a la digitalització de les seves publicacions puc compartir amb vosaltres el número 269 de la revista "Arte y cinematografía" d'agost de 1923 i de l'article "El club Cinematográfico". Allá podem llegir:


"Una pléyade de gente joven, entusiastas admiradores del VII arte, acaban de fundar e instalar en nuestra ciudad, en la barriada de Horta, el primer club cinematográfico de España. obra meritísima y que solo elogios merece."

Es fa esment a que com les coses han anat tant bé, ja han obert delegacions a Badalona i a Castelló de la Plana.

De les fotografies, seria interesant demanar als investigadors locals poder situar els edificis.

Que els orígens del cineclubisme han estat més populars que burgesos no ens ha d'extranyar tant, i ja Felipe Macedo ha documental activitat cineclubista a Franca amb l'associació cinematográfica "Cinema du peuple" al 1913. Activitat de caIre obrer i anarquista que prenia el cinema com una eina d'emancipaci{o de classe. D'entre els films que van projectar, un explicant la Setmana Trágica a Barcelona i el rol de Ferrer i Guardia.

És molt raonable pensar que, a Catalunya, amb una important activitat obrera i anarquista, el cinema hagués estat també utilitzat per associacions de cinema de caire proletari. De moment ja tenim la imatge de l'article del que seria fins avui el primer cineclub a Espanya al 1923.


divendres, 15 de maig de 2015

TALLER DE FORMACIÓN DE CINECLUBS PARA LA CINEMATECA RODANTE Y SU RED DE CINECLUBS ASOCIADOS EN BOGOTÁ

Cinemateca Distrital – Gerencia de Artes Audiovisuales del IDARTES
Cinemateca Rodante
Taller Formación Cineclubes
Localidades: Teusaquillo, San Cristobal, Santa fe, Candelaria, Mártires, Puente Aranda


Presentación:
(Presentación general y justificación del módulo que dictará en el marco de Cinemateca Rodante)

A partir del reconocimiento de las propias experiencias cineclubistas se pretende brindar herramientas que fortalezcan las dinámicas de gestión de contenidos, de gestión de derechos y aproximación a los procedimientos formales de exhibición ante el Ministerio de Cultura.

Objetivos formativos:
(Objetivos generales y específicos a los que se espera llegar con los participantes)

ü  Identificar a su público potencial.
ü  Conocer las capacidades del cineclubismo para generar circuitos de confianza entre el cineclub y su público.
ü  Reconocer las debilidades y las fortalezas del modelo cineclubista actual en Bogotá y Colombia
ü  Reconocer la capacidad de la gestión cultural y las posibilidades de profesionalización manteniendo un perfil en lo no lucrativo.
ü  Entender que los contenidos no solo son los propios de la exhibición sino que un cineclub está abierto  a múltiples posibilidades.
ü  Reconocer las actuales capacidades de programación y plantear nuevos retos programáticos.
ü  Comprender la necesidad de una sustentabilidad económica para llevar a cabo una actividad cineclubista y por lo tanto valorar la necesidad de tener y diversificar los ingresos en moneda.
ü  Reflexionar sobre el rol que los cineclubs pueden tener dentro del sector del cine en Colombia en cuanto a sus responsabilidades y derechos.
ü  Reflexionar sobre lo que significa la “cultura gratis” en un marco industrial como es el del cine.
ü  Conocer lo que la legislación dice sobre derechos de exhibición y derechos de autor.
ü  Reconocer el rol de la distribución y la necesidad de trabajar juntos en el pago de los derechos.
ü  Acceso a catálogos alternativos.
ü  Tener presente las ventajas no solo de la formalización sino de la existencia de agremiación entre los cineclubs tomando como ejemplo la Federación catalana de cineclubs.
ü  Conocer el movimiento internacional de cineclubs, la Federación internacional de cineclubs y la Carta de los derechos del público.
ü  Conocer modelos exitosos de programación de contenidos en cineclubs de todo el mundo.

dimarts, 3 de març de 2015

EL LLEGAT NUNESIÀ I ELS CINECLUBS

Aquest mes de març faran 5 anys de la mort del realitzador Jose Maria Nunes. L'amic Nunes. Alguns nunesians ens hem anat trobant aquests anys per recordar-lo, per intentar mantenir el contacte amb el setè sentit, el cinema. I en aquesta peripècia per recordar-lo neix aquesta petita nota.

Per començar aquí podreu veure i sentir al mestre en l'explicació del « setè sentit » i la relació amb el que ell anomenava la «sensibilitat anarquista». Era al cineclub Diòptria de Figueres un dia del 2007 abans de veure « Noche de vino tinto ». Segur que els que eren a la sala encara es recorden. I és que de les presentacions del Nunes, ningú quedava indiferent. El « setè sentit ». Mai ho explicava igual, però sempre era fenomenal escoltar-lo:



Fa molt poc, el seu biògraf, i amic, en Joan Minguet, em preguntava quin era el llegat d'en Nunes avui. No crec que sigui ùnicament la seva filmografia. I si, de la seva filmografia es deriva una postura davant la vida i davant el cinema, que ja és molt. Però jo em quedo amb el seu llegat disseminat sessió darrera sessió en cinefòrums i debats per tot el territori i més enllà. El llegat en forma de paraula. El discurs de la seva oralitat quan volia explicar el seu cinema, com si la pel·lícula el necessités a ell per tenir un sentit global exacte. Sense Nunes presentant i debatent no hi ha cinema de Nunes. És trist però aixi ho crec.

La paraula i la seva força com a onda de xoc que potser va intentar deixar plasmada en una obra literària inclassificable :»Cenestesia» que per agosarada en tant que formalment impossible, definia a la perfecció el que en el seu cinema volia expressar amb els diàlegs.




La paraula el definia com a individu. Una indidualitat com a camí per connectar amb els altres: «Soy un petulante, si, Sino lo fuera estarìa allà debajo de la mesa, llorando desconsoladamente », deia sovint. La paraula i l'individu. Defensor a mort dels diàlegs de les seves pel·lícules on mai es deia banalitats sinó la paraula feta poesia :
  • - Ey viajera !, ya no te veo, no vayas a perderte. Ya puedes volver. La avaricia es pecado?
  • Si
  • Si fuera muy catòlico, muy catòlico, habrìa estado pecando durante todo tu paseo. Avaricia de ti. Avaricia de quedarme contigo.

       

      Noche de vino tinto (1966)


I ès que la paraula era la que construia el personatge Nunes. Malgrat passar sovint per boig entre els estúpids benpensants, la paraula abans i desprès de la projecciò dels seus films reforçava la idea del Nunes oral, on el jo i el nosaltres era el predominant. Una lluita entre el seu jo i el del públic. On sovint perdia, però com ell mateix deia. « Als que no els agradi la pel·lícula que s'en vagin, la pel ·lícula no els mereix ni ells a la pel·lícula ». Pescava el públic amb canya. D'un a un. Amb els anys però, va tenir el sarró ple de peixos : els nunesians.

Fa anys que reivindico a Nunes com el sant patró del cineclubisme, Per molts motius :

  • Com els cineclubs, posava davant la seva passió cinèfila pel setè sentit abans que qualsevol altre interès, especialment el comercial. Ell era un Non Theatrical, com els cineclubs.
  • Era « intrèpid ». Davant les adversitats amb les que es va trobar, va decidir tirar endavant una obra plena de sentit. Com un cicle de cinema. Els cineclubs, com ell, tenen més de Quixot que de Sancho. En els temps que corren, apostar pel cinema d'autor i en VOS a comarques sembla de ximples. Peró, mira, allà que hi són, dècada rere dècada. INTRÈPIDAMENT.



  • L'oralitat nunesiana, el verb per comunicar. El cineclubisme neix hereu de l'oralitat com a única forma de desconstruir el discurs hegemònic que el cinema s'ha entossudit en imposar-nos. Des del principis del temps, fa milions d'anys, quan el cinema va nàixer, l'única forma de connectar amb el setè sentit ha estat a través de la paraula. Una paraula que ha de continuar a la sala de cinema, que ha de servir per connectar el discurs de l'autor amb els propis discursos del públic.
El jo i el jo de l'altre. La individualitat entesa com a sensibilitat anarquista. La petulància com a eina de socialització. Jo m'estimo per estimar-te a tu. Nunes era un puto generós. PARLANT D'ELL MATEIX obria el cor als altres. Aquestes són les coses que vaig aprendre d'en Nunes.


Que què queda d'en Nunes avui ? Una flama de petulància. Fer el que ens plau per ser nosaltres sent també els altres, La sensibilitat anarquista ha de presidir les activitats cineclubistes : cinèfils (amor al cinema), al marge del que dicta el mainstream, l'egoisme per arribar al socialisme, l'interès personal per arribar a l'interès públic., el cinema com a motor d'explosió. 

 La paraula del públic és el que ens queda d'en Nunes.

dijous, 22 de gener de 2015

I cineclub spazio di democrazia diretta”.

la entrevista original publicada aquí por Sponda Sud news
OLYMPUS DIGITAL CAMERA
(Valentina Bifulco) – Esistono in molte città del mondo dei piccoli spazi dove le persone si riuniscono per guardare film insieme, dove ci si concentra e, cosa importantissima, si discute dopo la visione. Il dibattito è il momento fondamentale, perché tutti possano esercitare il diritto di risposta. Sono luoghi in cui si sperimenta un’esperienza di democrazia diretta, dove ognuno può esprimere la propria opinione nel rispetto degli altri. Ci si confronta, si discute, qualche volta i toni sono accesi, ma ogni volta si esce arricchiti. Sono i circoli del Cinema, associazioni di appassionati della settima arte ai quali non basta una visione passiva dei film.
Julio Lamaña è l’attuale segretario generale della Federazione Internazionale dei Cineclub, ed ha avuto la possibilità di conoscere tantissime realtà associative cinematografiche di tutto il mondo.

 Ci racconta la sua esperienza all’interno dei Circoli del Cinema?
 Io entro a far parte della Federazione Internazionale nel 2003, occupandomi di vari settori fino ad arrivare ad essere Segretario Generale. E’ un’esperienza fantastica perché avere la possibilità di conoscere la realtà dei Circoli del Cinema nel mondo ti permette di confrontarti, arricchirti e portare le tue nuove conoscenze all’interno del territorio dove lavori. La Catalogna ha una tradizione associativa molto antica, la gente si associa per raggiungere uno scopo come gruppo, ma l’esperienza dei circoli del cinema è una realtà nata da poco, l’età media è tra i 30 e i 40 anni. Quello che noto sempre è che ci sono due modi differenti di vedere il cinema: da una parte quelli che credono che il cinema debba avere un impegno storico-sociale, per cui il cinema è visto come canale di informazioni, dall’altra quelli che vedono il lato estetico, l’arte di fare cinema. Nei Circoli cerchiamo di unire i due aspetti.

Crede che le associazioni abbiano un ruolo importante in momenti storici come quello che stiamo vivendo?
Con la crisi si è generato un momento di fermento per quanto riguarda tutte le associazioni,  lo stato ha messo da parte le politiche culturali e le associazioni hanno occupato lo spazio che era rimasto vuoto. I Circoli del Cinema non  hanno solo parlato della situazione che si stava vivendo, ma hanno fornito un luogo dove confrontarsi. Questo è legato anche a quello che sta succedendo oggi in tutta la Spagna, con l’aumento della società civile e della sua partecipazione alla vita politica aumentano le persone che si associano.

Perché crede che le associazioni possano essere un esempio di democrazia diretta?
Le associazioni sono luoghi dove le persone non solo si riuniscono, ma devono confrontarsi per prendere delle decisioni insieme. La situazione attuale sta generando un fenomeno per cui molte delle persone che fanno parte delle associazioni culturali stiano compiendo un percorso verso la stessa esperienza però con un obiettivo politico. Come se l’esercizio della democrazia all’interno delle associazioni abbia acceso un motore più grande. E’ sempre più comune trovare operatori culturali e membri di associazioni in comizi politici. Le associazioni spagnole hanno appoggiato, per esempio,  il movimento degli Indignados perché è un movimento dal basso che rispecchia i valori dell’associazionismo. Per quanto riguarda i Circoli del Cinema catalani abbiamo cercato di non fare solo proselitismo, proiettando pellicole che parlano del tema, ma di aumentare il nostro lavoro e associare sempre più persone. In questo modo l’esercizio di democrazia che si compie all’interno dei circoli viene condiviso da sempre più persone. Più aumenta la società civile e più forti diventeranno i movimenti associativi, è un travaso di energia.

(foto di Francesco Montis)

Julio Lamaña Laureato in Storia Contemporanea presso l’Università Autonoma di Barcellona. Docente di storia del cinema è stato presidente della Federazione catalana di cineclub (FCC) dal 2003 al 2006. Ora è direttore e membro del coordinamento delle relazioni internazionali presso la FCC. E’ l’attuale segretario generale della Federazione internazionale dei cineclub e promoter del catalogo dei cineclub CINESUD.

dilluns, 14 de juliol de 2014

L'EXHIBICIÓ CINEMATOGRÀFICA EN UN MÓN DIGITAL


En la Jornada que el SDE i l'ICEC han organitzat per parlar sobre la sala de cinema 
els cineclubs van ser presents a la taula "EL FUTUR DE L'EXHIBICIÓ ALTERNATIVA. 
UNA ALTRA MANERA D'EXHIBIR I DISTRIBUIR"




Julio Lamaña, gestor de coordinació de la Federació Catalana de Cineclubs.
  Carlos R. Ríos,  director del Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona- D'A.
  Roberto Cueto, coordinador de programació de la Cineteca al centre cultural Matadero (MD)

Modera Esteve Riambau, Director de Filmoteca de Catalunya

Totes les taules rodones i presentacions de la jornada aqui












divendres, 20 de desembre de 2013

EL CINEMA "NO COMERCIAL" I EL SECTOR AUDIOVISUAL CATALÀ (I)

Sovint en aquest bloc m'he referit a la importància del sector No Comercial per a la indústria del cinema a Catalunya. Que no tenir ànim de lucre no vol dir estar al marge de la indústria. Ens al contrari, moltes vegades aquesta part de l'exhibició és fonamental per tal les pel·lícules arribin a un públic fora de la ciutat de Barcelona i que els distribuïdors i productors puguin trobar persones que vegin els seus films (i que es puguin guanyar la vida de pas!).

Vull encetar una sèrie de petites notes en el bloc per plantejar idees i reflexions. Alguna cosa concreta com detectar un problema i suggerir propostes (inclús esbojarrades).

La primera nota vol parlar sobre la difussió del cinema català a comarques entre cineclubs i sales alternatives (ateneus, ajuntaments, associacions, festivals,....) representants tots ells del que coneixem  com a Non Theatrical (No comercial).

Hi ha un públic per un cinema català fora de Pa negre, Blancaneu o Lo impossible? Rotundament crec que SI! 

El cinema català construeix un imaginari col·lectiu. 
Les narracions pròpies han de contribuïr a construir el nostre imaginari col·lectiu. Les històries que sentim properes edifiquen també la cultura comuna. Les sentim nostres i fins i tot pròpies. No seria just menysprear el poder de la narració en el sentiment de pertinènça. Ens agraden que ens expliquin històries del nostre entorn social i cultural. En els últims anys hem vist com realitzadors/es com Roser Aguilar, Albert Serra, Ramón Termens, Marçal Forés, Óscar Pérez, Neus Ballús, Mar Coll, Ventura Durall, Marc Recha,... d'entre altres, han sovintejat aquestes sales no capitalines amb éxit de públic i debats molt encesos i participatius. En molts casos, si sumem aquests espectadors, la xifra total supera amb escreix els resultat de l'estrena a les sales comercials. Els nostres realitzadors expliquen coses que ens interessen.

Ara, aquest públic no comptabilitza. (Peró deixo el tema per un altre post).

Si pensem que les nostres històries poden agradar al nostre públic i que l'experiència és positiva, que podem fer?

Incentivar la programació d'aquest cinema.
Molt sovint (malgrat comptades i honroses exepcions) les distribuïdores de films catalans demanen preus massa cars. Resulta que és més econòmic per a una sala alternativa programar l'última Palma d'Or a Cannes que una peli catalana alternativa. I el preu per la còpia, en la conjuntura actual, és definitiu. I a preus més baixos, més passis aconseguits. És altra de les coses que, per experiència, a la Federació catalana de cineclubs sabem.

Quins incentius podrien venir des de l'administració en aquest sentit? El cinema català està subvencionat? Algunes pelis si. A aquelles que han rebut diners públics, no seria lògic demanar que arribéssin al públic que les ha pagades?  I que el preu que la distribuïdora demana a l'exhibidor fos avantatjós per aquest últim? A un cost inferior a l'habitual? No seria optimitzar els diners públics fer que aquestes pelis tinguéssin un tractament especial en quant als preus que es demana al sector No Comerciall? Un tope de preu per fer-les atractives les permetria competir amb les Palmes d'Or, Lleons d'Or, Lleopards i fins i tot Oscars. Experiències en aquest sentit a païssos com Italia ja existeixen fa temps. I si a més, el distribuïdor i/o productor realitza més passis, no guanyarà també més diners gràcies a un preu més assequible? En definitiva, com el debat sobre el preu de l'entrada en el cinema comercial. Baixar-lo farà venir més gent? Jo crec que si tant en un cas com en l'altre.

Una experiència realitzada per la Federació catalana de cineclubs. La peli de Jordi Lara, "Ventre Blanc" amb un petit ajut del Departament de Cultura per projecció a afavorit que el cost final per als exhibidors sigui sensiblement més baix. Aquest film, veritablement alternatiu (i sensacional) finalitzarà el seu recorregut amb un total de 50 exhibicions per tota Catalunya. I és només un model.

El sector No Comercial ja fa la seva feina per incentivar el cinema nostrat. I per aixó intenta sempre tenir la presència en sala d'algun membre de l'equip. Per suposat, s'ha de demanar també als realitzadors, productors i equips, un esforç en quant acompanyament de les pel·lícules a les sales de comarques. L'experiència de tenir al realitzador, al director de fotografia, al director d'art, al productor executiu,... permet omplir sales. I aixó es pot fer molt més fàcilment quan l'equip juga a casa, en un país petit com el nostre on les distàncies no són enormes.

Rotundament. SI, el sector No Comercial pot ser un aliat perfecte pel cinema català.


dilluns, 23 de setembre de 2013

SOBRE RELATOS, CUENTOS Y ENSAYOS DE CINECLUBS. TOMO III


Luego de un decenio de trabajo, el tercer y último libro: “Sobre relatos, cuentos y ensayos de cineclubes – 1913 / 2013 – Un siglo de cineclubismo”, acaba de ser publicado por la Universidad de Cartagena bajo la coordinación de Freddy Badrán Padauí.  Los compiladores de los textos son: César Cortez Rz, Pierre Ángelo González, Nicolás Román Borr.

De entre los textos seleccionados hay un pequeño texto mío que podeis leer aquí

Textos publicados:


‘Trenes rigurosamente cinematografiados’ de Rosario Cárdenas Téllez
‘No sólo de Cristos vive la mujer…’ de Alfonsina Silva
‘Tarta, vino y cineclub’ de Nicolás Román Borré
‘Cena entre amigos’ de Salvatore Spicuglia
‘Anotaciones sobre la difusión cineclubista’ de César Cortez Rz
‘Cineclubismo en Venezuela (1932-1966)’ de Nelson Pérez Rodríguez
‘El cine: una película que está cambiando’ de Alexander Amézquita Pizo
‘Contra el olvido’ de Jovani Jurado
‘Emoción y nervios en la sesión cineclubista. Una montaña de dudas’ de Julio Lamaña
‘Cine independiente a dos mil quinientos pesos’ de Carlos Calle-Archila
‘Pequeña oda al cineclubismo’ de Yimmy Restrepo Hamburger
‘Diario de una cineclubista’ de Inés Agresott González
‘El gacela’ de Alexander Cobo Ortiz
‘El público general no existe’ de Sergio Álvarez Uribe
‘Espejismo’ de César Cortez Rz
‘Risas conscientes’ de Vanessa Cantillo Mosquera
‘La formación de públicos como metodología disidente en el establecimiento educativo’ de Jaime Andrés Ballesteros Aguirre
‘Recuerdos del barrio’ de Nicolás Román Borré
‘Cine del pueblo, el primer cineclub’ de Felipe Macedo
‘El boletín en el cineclub de Cali de 1971 a 1979 (*)’ de Yamid Galindo Cardona

dissabte, 31 d’agost de 2013

CINECLUBS EN LES ONDES!!!

Avui vinc del programa "Matins en Xarxa" de COM Radio amb la Sara Barrera i el Quim Crusellas (Cineclub Vic). Hem parlat dels cineclubs com alternativa a la exhibició comercial, les claus del seu èxit, el sentiment de pertinència del públic, el rol de formació de públic, l'arrelament amb alló popular,...

Aquí us deixo l'entrevista:



diumenge, 30 de juny de 2013

CINECLUBISME DEL SEGLE XXI. APOSTANT PELS DRETS DEL PÚBLIC

Fa uns pocs mesos va sortir publicat a la revista "canemàs, revista de pensament associatiu" Estii - Tardor 2012, Núm. 3, un article que em van encarregar sobre la situació actual del cineclubisme a Catalunya. Vaig aprofitar per recollir altres textos i posar-los al dia, tot incorporant algunes idees. Com molt em temo que les revistes en paper les llegeix poca gent, aquí va l'article per aquell que tingui ganes i temps.


Introducció. Cineclubs dins l'àmbit de la cultura popular. Reivindicació.
Les arrels del cineclubisme a Catalunya han estat habitualment situades a la fi de la dècada dels anys 20 quan des de la revista MIRADOR, setmanari literari i polític de tendències esquerranes i catalanistes, es posa en marxa les “Sessions Mirador”, projeccions destinades a l'estrena de films importants culturalment i de pel·lícules maleïdes a nivell comercial1. En Josep Palau, al capdavant de la secció de crítica de la revista i conjuntament amb el Barcelona Film Club (fundat al febrer del 1929) organitzava les projeccions. A la junta del Barcelona Film Club participaven personatges de la intel·lectualitat barcelonina com Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Maria Casanovas, Carles Soldevila i Mary Cruz Morales. D'entre les personalitats que assistien habitualment a les sessions Mirador hi havia Guillem Díaz-Plaja, Carles Riba, Alexander Plana, Josep Dalmau, el Doctor Corachan o el Mestre Enric Morera. La primera sessió, el 29 d'abril de 1929 va oferir un programa amb tres films: La dama de las camelias (1907), un film d'avantguarda Cinq minutes de cinéma pur (Henri Chomette - 1926) i un film de repertori, Margheritte Gautier (Fred Niblo – 1927)2.