ANTIGUITAT DEL CINECLUBS A CATALUNYA. UN SÍMPTOMA D'HAVER-HO FET MOLT BÉ

L’antiguitat de les associacions, entre elles el cineclubs, més que un mèrit, (que també), és un símptoma. El símptoma de que alguna cosa estan fent bé per tal que durin tant. Si mirem el quadre adjunt, veiem que 3 cineclubs (Granollers, Valls i Manresa) tenen 60 anys o més de vida. Dos (Vic i Sabadell) més de 50 i 8 cineclubs més de 40 anys d’existència ( Vilafranca, Olot, La Seu, Santa Coloma de Gramenet, Esplugues de Llobregat, Malgrat de mar, Calella de mar i Reus). Poca broma, Hi ha quatre de més de 20 anys ( a Cerdanyola del Valles, La Garriga, Cassa de la Selva i Barcelona). Dins aquesta franja, de 20 a 60 anys de vida hi ha ni més ni menys que 17 cineclubs dels 50 federats actualment. 

Ho han fet bé, molt bé. Han sapigut regenerar els seus quadres dirigents, han sapigut adaptar-se als canvis tecnològics (35mm, 16mm, v{ideo, DVD, Digital,…) i sempre se’n surten amb milers de projeccions a les seves esquenes. El fet associatiu ho permet. Associar-se és pertànyer al col·lectiu, compartir responsabilitats i satisfaccions. És fer-se indispensable al seu poble o ciutat. Els cineclubs són el públic organitzat. Des d’aquesta organització s’entén la llarga vida d’aquestes entitats.

82 anys ens miren des de la primera (registrada) activitat cineclubista a Catalunya. Tanmateix, i canso de repetir-me, la Generalitat de Catalunya sembla no adonar-se del potencial que tenen els cineclubs.