EL LLEGAT NUNESIÀ I ELS CINECLUBS

Aquest mes de març faran 5 anys de la mort del realitzador Jose Maria Nunes. L'amic Nunes. Alguns nunesians ens hem anat trobant aquests anys per recordar-lo, per intentar mantenir el contacte amb el setè sentit, el cinema. I en aquesta peripècia per recordar-lo neix aquesta petita nota.

Per començar aquí podreu veure i sentir al mestre en l'explicació del « setè sentit » i la relació amb el que ell anomenava la «sensibilitat anarquista». Era al cineclub Diòptria de Figueres un dia del 2007 abans de veure « Noche de vino tinto ». Segur que els que eren a la sala encara es recorden. I és que de les presentacions del Nunes, ningú quedava indiferent. El « setè sentit ». Mai ho explicava igual, però sempre era fenomenal escoltar-lo:

Fa molt poc, el seu biògraf, i amic, en Joan Minguet, em preguntava quin era el llegat d'en Nunes avui. No crec que sigui ùnicament la seva filmografia. I si, de la seva filmografia es deriva una postura davant la vida i davant el cinema, que ja és molt. Però jo em quedo amb el seu llegat disseminat sessió darrera sessió en cinefòrums i debats per tot el territori i més enllà. El llegat en forma de paraula. El discurs de la seva oralitat quan volia explicar el seu cinema, com si la pel·lícula el necessités a ell per tenir un sentit global exacte. Sense Nunes presentant i debatent no hi ha cinema de Nunes. És trist però aixi ho crec.

La paraula i la seva força com a onda de xoc que potser va intentar deixar plasmada en una obra literària inclassificable :»Cenestesia» que per agosarada en tant que formalment impossible, definia a la perfecció el que en el seu cinema volia expressar amb els diàlegs.

La paraula el definia com a individu. Una indidualitat com a camí per connectar amb els altres: «Soy un petulante, si, Sino lo fuera estarìa allà debajo de la mesa, llorando desconsoladamente », deia sovint. La paraula i l'individu. Defensor a mort dels diàlegs de les seves pel·lícules on mai es deia banalitats sinó la paraula feta poesia :

• - Ey viajera !, ya no te veo, no vayas a perderte. Ya puedes volver. La avaricia es pecado?
• Si
• Si fuera muy catòlico, muy catòlico, habrìa estado pecando durante todo tu paseo. Avaricia de ti. Avaricia de quedarme contigo.
  
  

   

  
  

  Noche de vino tinto (1966)

  
  

I ès que la paraula era la que construia el personatge Nunes. Malgrat passar sovint per boig entre els estúpids benpensants, la paraula abans i desprès de la projecciò dels seus films reforçava la idea del Nunes oral, on el jo i el nosaltres era el predominant. Una lluita entre el seu jo i el del públic. On sovint perdia, però com ell mateix deia. « Als que no els agradi la pel·lícula que s'en vagin, la pel ·lícula no els mereix ni ells a la pel·lícula ». Pescava el públic amb canya. D'un a un. Amb els anys però, va tenir el sarró ple de peixos : els nunesians.

Fa anys que reivindico a Nunes com el sant patró del cineclubisme, Per molts motius :

• Com els cineclubs, posava davant la seva passió cinèfila pel setè sentit abans que qualsevol altre interès, especialment el comercial. Ell era un Non Theatrical, com els cineclubs.

• Era « intrèpid ». Davant les adversitats amb les que es va trobar, va decidir tirar endavant una obra plena de sentit. Com un cicle de cinema. Els cineclubs, com ell, tenen més de Quixot que de Sancho. En els temps que corren, apostar pel cinema d'autor i en VOS a comarques sembla de ximples. Peró, mira, allà que hi són, dècada rere dècada. INTRÈPIDAMENT.

• L'oralitat nunesiana, el verb per comunicar. El cineclubisme neix hereu de l'oralitat com a única forma de desconstruir el discurs hegemònic que el cinema s'ha entossudit en imposar-nos. Des del principis del temps, fa milions d'anys, quan el cinema va nàixer, l'única forma de connectar amb el setè sentit ha estat a través de la paraula. Una paraula que ha de continuar a la sala de cinema, que ha de servir per connectar el discurs de l'autor amb els propis discursos del públic.

El jo i el jo de l'altre. La individualitat entesa com a sensibilitat anarquista. La petulància com a eina de socialització. Jo m'estimo per estimar-te a tu. Nunes era un puto generós. PARLANT D'ELL MATEIX obria el cor als altres. Aquestes són les coses que vaig aprendre d'en Nunes.

Que què queda d'en Nunes avui ? Una flama de petulància. Fer el que ens plau per ser nosaltres sent també els altres, La sensibilitat anarquista ha de presidir les activitats cineclubistes : cinèfils (amor al cinema), al marge del que dicta el mainstream, l'egoisme per arribar al socialisme, l'interès personal per arribar a l'interès públic., el cinema com a motor d'explosió. 

 La paraula del públic és el que ens queda d'en Nunes.