EN COLOMBIA HAY CINECLUBS, PERO NO CINECLUBISMO

Llevo ya unos 8 meses en Colombia y he tenido varias experiencias con cineclubs en este país, especialmente en Bogotá. Estoy colaborando con el cineclub la imagen viajera en la parte de programación y comunicación y he realizado un taller de formación de cineclubsen la Cinemateca Distrital, especialmente dirigido a sus salas asociadas, muchas de ellas cineclubs. A partir de esa experiencia llego a algunas conclusiones, muy personales. Las enumero y las justifico

• En Colombia el cineclubismo no existe.
• La organización es la clave de la existencia de un movimiento cineclubista.
• La gratuidad de las exhibiciones cineclubistas en Colombia es un cáncer.
• Los cineclubs en Colombia no juegan ningún papel en el tablero del sector del cine. 

La primera afirmación quiere ser polémica, pero solo para despertar alguna reflexión en torno a la realidad un tanto sui generis de los cineclubs en Colombia, especialmente cuando los comparamos con el movimiento cineclubista de otros países, incluso en su entorno regional americano.

Claro, en Colombia hay cientos de cineclubs, o al menos así se autodenominan. Y sin embargo la realidad es que son únicamente puntos de exhibición alternativos, con un claro trabajo de difusión de un cierto tipo de cine alejado del mainstream. Realizan una actividad loable en cuanto que en muchas ocasiones esos puntos de exhibición son la única oportunidad para ver un cine diferente. Pero solo con esa actividad no podemos hablar de cineclubs. Un cineclub no es solo encontrarse para ver películas.

EL LLEGAT NUNESIÀ I ELS CINECLUBS

Aquest mes de març faran 5 anys de la mort del realitzador Jose Maria Nunes. L'amic Nunes. Alguns nunesians ens hem anat trobant aquests anys per recordar-lo, per intentar mantenir el contacte amb el setè sentit, el cinema. I en aquesta peripècia per recordar-lo neix aquesta petita nota.

Per començar aquí podreu veure i sentir al mestre en l'explicació del « setè sentit » i la relació amb el que ell anomenava la «sensibilitat anarquista». Era al cineclub Diòptria de Figueres un dia del 2007 abans de veure « Noche de vino tinto ». Segur que els que eren a la sala encara es recorden. I és que de les presentacions del Nunes, ningú quedava indiferent. El « setè sentit ». Mai ho explicava igual, però sempre era fenomenal escoltar-lo:

Fa molt poc, el seu biògraf, i amic, en Joan Minguet, em preguntava quin era el llegat d'en Nunes avui. No crec que sigui ùnicament la seva filmografia. I si, de la seva filmografia es deriva una postura davant la vida i davant el cinema, que ja és molt. Però jo em quedo amb el seu llegat disseminat sessió darrera sessió en cinefòrums i debats per tot el territori i més enllà. El llegat en forma de paraula. El discurs de la seva oralitat quan volia explicar el seu cinema, com si la pel·lícula el necessités a ell per tenir un sentit global exacte. Sense Nunes presentant i debatent no hi ha cinema de Nunes. És trist però aixi ho crec.

La paraula i la seva força com a onda de xoc que potser va intentar deixar plasmada en una obra literària inclassificable :»Cenestesia» que per agosarada en tant que formalment impossible, definia a la perfecció el que en el seu cinema volia expressar amb els diàlegs.

La paraula el definia com a individu. Una indidualitat com a camí per connectar amb els altres: «Soy un petulante, si, Sino lo fuera estarìa allà debajo de la mesa, llorando desconsoladamente », deia sovint. La paraula i l'individu. Defensor a mort dels diàlegs de les seves pel·lícules on mai es deia banalitats sinó la paraula feta poesia :

• - Ey viajera !, ya no te veo, no vayas a perderte. Ya puedes volver. La avaricia es pecado?
• Si
• Si fuera muy catòlico, muy catòlico, habrìa estado pecando durante todo tu paseo. Avaricia de ti. Avaricia de quedarme contigo.
  
  

   

  
  

  Noche de vino tinto (1966)

  
  

I ès que la paraula era la que construia el personatge Nunes. Malgrat passar sovint per boig entre els estúpids benpensants, la paraula abans i desprès de la projecciò dels seus films reforçava la idea del Nunes oral, on el jo i el nosaltres era el predominant. Una lluita entre el seu jo i el del públic. On sovint perdia, però com ell mateix deia. « Als que no els agradi la pel·lícula que s'en vagin, la pel ·lícula no els mereix ni ells a la pel·lícula ». Pescava el públic amb canya. D'un a un. Amb els anys però, va tenir el sarró ple de peixos : els nunesians.

Fa anys que reivindico a Nunes com el sant patró del cineclubisme, Per molts motius :

• Com els cineclubs, posava davant la seva passió cinèfila pel setè sentit abans que qualsevol altre interès, especialment el comercial. Ell era un Non Theatrical, com els cineclubs.

• Era « intrèpid ». Davant les adversitats amb les que es va trobar, va decidir tirar endavant una obra plena de sentit. Com un cicle de cinema. Els cineclubs, com ell, tenen més de Quixot que de Sancho. En els temps que corren, apostar pel cinema d'autor i en VOS a comarques sembla de ximples. Peró, mira, allà que hi són, dècada rere dècada. INTRÈPIDAMENT.

• L'oralitat nunesiana, el verb per comunicar. El cineclubisme neix hereu de l'oralitat com a única forma de desconstruir el discurs hegemònic que el cinema s'ha entossudit en imposar-nos. Des del principis del temps, fa milions d'anys, quan el cinema va nàixer, l'única forma de connectar amb el setè sentit ha estat a través de la paraula. Una paraula que ha de continuar a la sala de cinema, que ha de servir per connectar el discurs de l'autor amb els propis discursos del públic.

El jo i el jo de l'altre. La individualitat entesa com a sensibilitat anarquista. La petulància com a eina de socialització. Jo m'estimo per estimar-te a tu. Nunes era un puto generós. PARLANT D'ELL MATEIX obria el cor als altres. Aquestes són les coses que vaig aprendre d'en Nunes.

Que què queda d'en Nunes avui ? Una flama de petulància. Fer el que ens plau per ser nosaltres sent també els altres, La sensibilitat anarquista ha de presidir les activitats cineclubistes : cinèfils (amor al cinema), al marge del que dicta el mainstream, l'egoisme per arribar al socialisme, l'interès personal per arribar a l'interès públic., el cinema com a motor d'explosió. 

 La paraula del públic és el que ens queda d'en Nunes.

EL CINEMA "NO COMERCIAL" I EL SECTOR AUDIOVISUAL CATALÀ (I)

Sovint en aquest bloc m'he referit a la importància del sector No Comercial per a la indústria del cinema a Catalunya. Que no tenir ànim de lucre no vol dir estar al marge de la indústria. Ens al contrari, moltes vegades aquesta part de l'exhibició és fonamental per tal les pel·lícules arribin a un públic fora de la ciutat de Barcelona i que els distribuïdors i productors puguin trobar persones que vegin els seus films (i que es puguin guanyar la vida de pas!).

Vull encetar una sèrie de petites notes en el bloc per plantejar idees i reflexions. Alguna cosa concreta com detectar un problema i suggerir propostes (inclús esbojarrades).

La primera nota vol parlar sobre la difussió del cinema català a comarques entre cineclubs i sales alternatives (ateneus, ajuntaments, associacions, festivals,....) representants tots ells del que coneixem  com a Non Theatrical (No comercial).

Hi ha un públic per un cinema català fora de Pa negre, Blancaneu o Lo impossible? Rotundament crec que SI! 

El cinema català construeix un imaginari col·lectiu. 

Les narracions pròpies han de contribuïr a construir el nostre imaginari col·lectiu. Les històries que sentim properes edifiquen també la cultura comuna. Les sentim nostres i fins i tot pròpies. No seria just menysprear el poder de la narració en el sentiment de pertinènça. Ens agraden que ens expliquin històries del nostre entorn social i cultural. En els últims anys hem vist com realitzadors/es com Roser Aguilar, Albert Serra, Ramón Termens, Marçal Forés, Óscar Pérez, Neus Ballús, Mar Coll, Ventura Durall, Marc Recha,... d'entre altres, han sovintejat aquestes sales no capitalines amb éxit de públic i debats molt encesos i participatius. En molts casos, si sumem aquests espectadors, la xifra total supera amb escreix els resultat de l'estrena a les sales comercials. Els nostres realitzadors expliquen coses que ens interessen.

Ara, aquest públic no comptabilitza. (Peró deixo el tema per un altre post).

Si pensem que les nostres històries poden agradar al nostre públic i que l'experiència és positiva, que podem fer?

Incentivar la programació d'aquest cinema.

Molt sovint (malgrat comptades i honroses exepcions) les distribuïdores de films catalans demanen preus massa cars. Resulta que és més econòmic per a una sala alternativa programar l'última Palma d'Or a Cannes que una peli catalana alternativa. I el preu per la còpia, en la conjuntura actual, és definitiu. I a preus més baixos, més passis aconseguits. És altra de les coses que, per experiència, a la Federació catalana de cineclubs sabem.

Quins incentius podrien venir des de l'administració en aquest sentit? El cinema català està subvencionat? Algunes pelis si. A aquelles que han rebut diners públics, no seria lògic demanar que arribéssin al públic que les ha pagades?  I que el preu que la distribuïdora demana a l'exhibidor fos avantatjós per aquest últim? A un cost inferior a l'habitual? No seria optimitzar els diners públics fer que aquestes pelis tinguéssin un tractament especial en quant als preus que es demana al sector No Comerciall? Un tope de preu per fer-les atractives les permetria competir amb les Palmes d'Or, Lleons d'Or, Lleopards i fins i tot Oscars. Experiències en aquest sentit a païssos com Italia ja existeixen fa temps. I si a més, el distribuïdor i/o productor realitza més passis, no guanyarà també més diners gràcies a un preu més assequible? En definitiva, com el debat sobre el preu de l'entrada en el cinema comercial. Baixar-lo farà venir més gent? Jo crec que si tant en un cas com en l'altre.

Una experiència realitzada per la Federació catalana de cineclubs. La peli de Jordi Lara, "Ventre Blanc" amb un petit ajut del Departament de Cultura per projecció a afavorit que el cost final per als exhibidors sigui sensiblement més baix. Aquest film, veritablement alternatiu (i sensacional) finalitzarà el seu recorregut amb un total de 50 exhibicions per tota Catalunya. I és només un model.

El sector No Comercial ja fa la seva feina per incentivar el cinema nostrat. I per aixó intenta sempre tenir la presència en sala d'algun membre de l'equip. Per suposat, s'ha de demanar també als realitzadors, productors i equips, un esforç en quant acompanyament de les pel·lícules a les sales de comarques. L'experiència de tenir al realitzador, al director de fotografia, al director d'art, al productor executiu,... permet omplir sales. I aixó es pot fer molt més fàcilment quan l'equip juga a casa, en un país petit com el nostre on les distàncies no són enormes.

Rotundament. SI, el sector No Comercial pot ser un aliat perfecte pel cinema català.

CINECLUBISME DEL SEGLE XXI. APOSTANT PELS DRETS DEL PÚBLIC

Fa uns pocs mesos va sortir publicat a la revista "canemàs, revista de pensament associatiu" Estii - Tardor 2012, Núm. 3, un article que em van encarregar sobre la situació actual del cineclubisme a Catalunya. Vaig aprofitar per recollir altres textos i posar-los al dia, tot incorporant algunes idees. Com molt em temo que les revistes en paper les llegeix poca gent, aquí va l'article per aquell que tingui ganes i temps.

Introducció. Cineclubs dins l'àmbit de la cultura popular. Reivindicació.

Les arrels del cineclubisme a Catalunya han estat habitualment situades a la fi de la dècada dels anys 20 quan des de la revista MIRADOR, setmanari literari i polític de tendències esquerranes i catalanistes, es posa en marxa les “Sessions Mirador”, projeccions destinades a l'estrena de films importants culturalment i de pel·lícules maleïdes a nivell comercial¹. En Josep Palau, al capdavant de la secció de crítica de la revista i conjuntament amb el Barcelona Film Club (fundat al febrer del 1929) organitzava les projeccions. A la junta del Barcelona Film Club participaven personatges de la intel·lectualitat barcelonina com Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo, Maria Casanovas, Carles Soldevila i Mary Cruz Morales. D'entre les personalitats que assistien habitualment a les sessions Mirador hi havia Guillem Díaz-Plaja, Carles Riba, Alexander Plana, Josep Dalmau, el Doctor Corachan o el Mestre Enric Morera. La primera sessió, el 29 d'abril de 1929 va oferir un programa amb tres films: La dama de las camelias (1907), un film d'avantguarda Cinq minutes de cinéma pur (Henri Chomette - 1926) i un film de repertori, Margheritte Gautier (Fred Niblo – 1927)².

CINECLUBS I LLEI ÒMNIBUS. TISORADA A CULTURA

Aquests dies venen els diaris plens de referències a la llei òmnibus i al que suposaran els retalls en l'àmbit de la cultura. El CONCA ha fer un informe sol·licitat per la mateixa Conselleria de Cultura i ha estat demolidor al dir que aquesta llei “no pot ser favorable" perquè "implica una transformació del model de gestió de la cultura absolutament centralitzada" que "suposa un retrocés en les garanties de gestió neutral i no partidista de la cultura". El CONCA veurà reduïdes les seves funcions a simples assessors (i veurem amb quina capacitat d'influència) i l'ICIC (amb la seva nova denominació) passarà a constituir-se com un ens plenipotenciari que aglutinarà les decisions sobre cultura. Un dels punts de l'informe del CONCA dona èmfasi al perill de que la cultura depengui exclusivament d'un ens pel qual la prioritat sigui únicament l'empresa privada.

Al diari ARA d'avui (11/06/2011) es publica un article de Xavier Marcé (Ex-cap de l'ICIC en etapa socialista) titulat “Com administrar la retallada”. En Marcé en parla de la tisorada a cultura. Comparteixo amb ell que la cultura no hauria de ser víctima de les retallades, en quant representa una part ínfima del pressupost general i el que aporta és absolutament significatiu en quant construcció d'una mentalitat i un imaginari comú. Les administracions en tenen una gran responsabilitat no en tant que gestors dels pressupostos per dirigir les polítiques culturals sinó com a garants de que la cultura sigui la societat la que la generi. Em congratula especialment que Marcé faci esment a la llei d'associacions de França de 1901, en la que els agents socials quedaven legitimats com a subjecte del dret públic. Aquest fet, reforçat per la nostra llei d'associacions, reconeix que la cultura no prové únicament dels programes governamentals sinó d'un entramat social de caire complex que afecta a tota la cultura nacional. Les associacions, aplicables en bona part a les indústries culturals, en tenen un pes específic.

Centralització de les polítiques culturals i reforç de la iniciativa empresarial és un dels perills que afronta la nostra cultura. Des de l'àmbit cineclubista, l'assimilació dels cineclubs a la indústria cultural és més que evident. En un article anterior, posava sobre la taula les dades recollides en l'informe del cineclubisme català 2010. I aquesta és només una petita part de l'activitat de la exhibició no comercial al nostre país, dades les quals són únicament les gestionada per la Federació catalana de cineclubs. El pes econòmic de les exhibicions cineclubistes per a les empreses de distribució és més que significatiu. Fins al punt que parlant amb algunes distribuïdores, aquestes accepten que és en aquest sector on moltes de les pel·lícules que s'exhibeixen els hi proporciona majors ingressos. I si els cineclubs estan òbviament assimilats a les indústries culturals, seria una negligència deixar-nos fora dels propers canvis que s'esdevindran en el si de la cultura cinematogràfica en el nostre país en l'àmbit de la exhibició.

Les últimes passes donades per l'ICIC indiquen aquest gir absolut al camp de les empreses (Campanya Catalunya-Cinema), ignorant la gran possibilitat de la societat civil en quant a generadora d'ingressos i de producció d'esdeveniments cinematogràfics significatius, que en bona mesura són més agosarats que allò que la llei del cinema intenta proposar: cinema d'autor, europeu, versions subtitulades,... els cineclubs ho fan des de fa més de 80 anys.

Apartar el potencial social català de la política cultural i centralitzar-lo en polítiques governamentals que mirin únicament a l'empresa privada serà un fracàs més de la política cultural d'aquest país.

CRÒNICA DE LA PRESÈNCIA CATALANA A LA 3ª CONFERÈNCIA MUNDIAL DE CINECLUBS I A L’ASSEMBLEA GENERAL DE LA FEDERACIÓ INTERNACIONAL DE CINECLUBS.

Del 6 al 12 de desembre 2010-12-27. Recife (Pernambuco) BRASIL

Com a introducció

Mentre esperava a Lisboa el meu avió que em portaria a Recife, reflexionava sobre la transcendència de la trobada cineclubista internacional que tindria lloc a Brasil. Feia exactament 25 anys de la primera Assemblea General de la FICC a La Havana (Cuba) i organitzar aquesta segona a Recife (Brasil) significa el reconeixement del desenvolupament del cineclubisme llatinoamericà, probablement el més actiu dins els països federats a la FICC. Implícitament hom pot comprendre el perd del pes dels països europeus (encara que continuen tenint el nombre més important de federacions en el si de la FICC) i la progressiva deseuropeització d’aquest organisme internacional. I aquesta ha estat la política del president de la FICC en els dos últims mandats, Paolo Minuto. Un Itàlia de Reggio Calàbria que va portar dins del Comitè Executiu una persona de Bangladesh com a secretari general i una de Brasil com a vicepresident. Aquesta línia ha permès en els últims anys noves idees, nous aires dins la FICC. En aquesta assemblea general teníem que escollir un nou president que per una banda, finalitzés la línia internacionalitzadora de la FICC traçada per Paolo Minuto i que per altra, reflectís el pes de Llatinoamericà en el cineclubisme internacional. El candidat ha estat únic i aclamat per unanimitat com el nou president. Claudino de Jesus serà el primer president llatinoamericà de la llarga història de la FICC (1947).

Catalunya ha treballat durant el 2004 conjuntament amb els països d’Amèrica Llatina. Malgrat no pertànyer oficialment al grup, Catalunya s’ha sentit acollida i estimada dins d’aquest col·lectiu. que actualment està conformat per Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Cuba, Xile, Equador, República Dominicana, Mèxic, Uruguai i Veneçuela. Fruit d’aquest grup de treball, Brasil ha organitzat ja 5 Encuentros iberoamericanos de cineclubs en els que Portugal i Catalunya han contribuït amb la seva presència.

Un dels punts que restaven pendents de modificació era el referent a la quota de federats. Una quota massa elevada per alguns països que no podien pertànyer a la FICC i que limitava per tant la representativitat d’aquest organisme internacional. Havíem fracassat fa dos anys quan no vam poder rebaixar la quota i aquesta assemblea es presentava com la segona oportunitat per fer-ho.

També es complia un somni. L’edició de la revista “Cuadernos de los cineclubs”. La primera revista que estudia el fenomen cineclubista des d’un punt de vista històric i de reflexió, que vol incorporar aquest camp a l’estudi general de la Història de cinema. La presentació tindria lloc aquests dies.

Moltes incògnites i reptes que ben aviat es veurien àmpliament satisfetes.