Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Federació catalana de cineclubs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Federació catalana de cineclubs. Mostrar tots els missatges

divendres, 20 de desembre del 2013

EL CINEMA "NO COMERCIAL" I EL SECTOR AUDIOVISUAL CATALÀ (I)

Sovint en aquest bloc m'he referit a la importància del sector No Comercial per a la indústria del cinema a Catalunya. Que no tenir ànim de lucre no vol dir estar al marge de la indústria. Ens al contrari, moltes vegades aquesta part de l'exhibició és fonamental per tal les pel·lícules arribin a un públic fora de la ciutat de Barcelona i que els distribuïdors i productors puguin trobar persones que vegin els seus films (i que es puguin guanyar la vida de pas!).

Vull encetar una sèrie de petites notes en el bloc per plantejar idees i reflexions. Alguna cosa concreta com detectar un problema i suggerir propostes (inclús esbojarrades).

La primera nota vol parlar sobre la difussió del cinema català a comarques entre cineclubs i sales alternatives (ateneus, ajuntaments, associacions, festivals,....) representants tots ells del que coneixem  com a Non Theatrical (No comercial).

Hi ha un públic per un cinema català fora de Pa negre, Blancaneu o Lo impossible? Rotundament crec que SI! 

El cinema català construeix un imaginari col·lectiu. 
Les narracions pròpies han de contribuïr a construir el nostre imaginari col·lectiu. Les històries que sentim properes edifiquen també la cultura comuna. Les sentim nostres i fins i tot pròpies. No seria just menysprear el poder de la narració en el sentiment de pertinènça. Ens agraden que ens expliquin històries del nostre entorn social i cultural. En els últims anys hem vist com realitzadors/es com Roser Aguilar, Albert Serra, Ramón Termens, Marçal Forés, Óscar Pérez, Neus Ballús, Mar Coll, Ventura Durall, Marc Recha,... d'entre altres, han sovintejat aquestes sales no capitalines amb éxit de públic i debats molt encesos i participatius. En molts casos, si sumem aquests espectadors, la xifra total supera amb escreix els resultat de l'estrena a les sales comercials. Els nostres realitzadors expliquen coses que ens interessen.

Ara, aquest públic no comptabilitza. (Peró deixo el tema per un altre post).

Si pensem que les nostres històries poden agradar al nostre públic i que l'experiència és positiva, que podem fer?

Incentivar la programació d'aquest cinema.
Molt sovint (malgrat comptades i honroses exepcions) les distribuïdores de films catalans demanen preus massa cars. Resulta que és més econòmic per a una sala alternativa programar l'última Palma d'Or a Cannes que una peli catalana alternativa. I el preu per la còpia, en la conjuntura actual, és definitiu. I a preus més baixos, més passis aconseguits. És altra de les coses que, per experiència, a la Federació catalana de cineclubs sabem.

Quins incentius podrien venir des de l'administració en aquest sentit? El cinema català està subvencionat? Algunes pelis si. A aquelles que han rebut diners públics, no seria lògic demanar que arribéssin al públic que les ha pagades?  I que el preu que la distribuïdora demana a l'exhibidor fos avantatjós per aquest últim? A un cost inferior a l'habitual? No seria optimitzar els diners públics fer que aquestes pelis tinguéssin un tractament especial en quant als preus que es demana al sector No Comerciall? Un tope de preu per fer-les atractives les permetria competir amb les Palmes d'Or, Lleons d'Or, Lleopards i fins i tot Oscars. Experiències en aquest sentit a païssos com Italia ja existeixen fa temps. I si a més, el distribuïdor i/o productor realitza més passis, no guanyarà també més diners gràcies a un preu més assequible? En definitiva, com el debat sobre el preu de l'entrada en el cinema comercial. Baixar-lo farà venir més gent? Jo crec que si tant en un cas com en l'altre.

Una experiència realitzada per la Federació catalana de cineclubs. La peli de Jordi Lara, "Ventre Blanc" amb un petit ajut del Departament de Cultura per projecció a afavorit que el cost final per als exhibidors sigui sensiblement més baix. Aquest film, veritablement alternatiu (i sensacional) finalitzarà el seu recorregut amb un total de 50 exhibicions per tota Catalunya. I és només un model.

El sector No Comercial ja fa la seva feina per incentivar el cinema nostrat. I per aixó intenta sempre tenir la presència en sala d'algun membre de l'equip. Per suposat, s'ha de demanar també als realitzadors, productors i equips, un esforç en quant acompanyament de les pel·lícules a les sales de comarques. L'experiència de tenir al realitzador, al director de fotografia, al director d'art, al productor executiu,... permet omplir sales. I aixó es pot fer molt més fàcilment quan l'equip juga a casa, en un país petit com el nostre on les distàncies no són enormes.

Rotundament. SI, el sector No Comercial pot ser un aliat perfecte pel cinema català.


diumenge, 6 de juny del 2010

FEDERACIÓ CATALANA DE CINECLUBS. EL CAMÍ CAP A LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL CINECLUBISME CATALÀ

Des del 1986 fins al 2001. 15 anys de reivindicació de la presència internacional dels cineclubs catalans i de lluita per ser reconeguts com a membres de ple dret en el sí de la Federació internacional de cineclubs (FICC).
En 1986, la Confederación de cineclubs del estado espanyol (CCEE) està passant per un moment de desintegració i les federacions nacionals prenen el protagonisme. Així és com es desenvolupen en aquest moment la federació andalusa, la federació galega i especialment la catalana, que pren com a objectiu prioritari una presència pròpia i autònoma en la FICC. En aquest punt ajudà la tasca realitzada per Xavier-Daniel que ja era el responsable de la Confederación para els jurats Quijote a Espanya. El premi Quijote, s’atorga en molts festivals, especialment a Europa i els jurats estan conformats per cineclubistes. Durant l’etapa de Xavier-Daniel aquests premis es van arribar a donar a festivals tant importants com San Sebastian, Huelva, Gijón, València o Barcelona. Xavier-Daniel era present en el Comitè Executiu de la FICC i per tant la seva presència ve ser essencial quan el 5 de maig de 1986 el president de la Federació catalana de cineclubs (FCC), Joaquim Company, envia una  carta a la FICC demanat l’adhesió a la FICC. Ràpidament, la FICC accepta a la FCC com a membre associat, però sense veu ni vot a les assemblees generals.