Aquests dies venen els diaris plens de referències a la llei òmnibus i al que suposaran els retalls en l'àmbit de la cultura. El CONCA ha fer un informe sol·licitat per la mateixa Conselleria de Cultura i ha estat demolidor al dir que aquesta llei “no pot ser favorable" perquè "implica una transformació del model de gestió de la cultura absolutament centralitzada" que "suposa un retrocés en les garanties de gestió neutral i no partidista de la cultura". El CONCA veurà reduïdes les seves funcions a simples assessors (i veurem amb quina capacitat d'influència) i l'ICIC (amb la seva nova denominació) passarà a constituir-se com un ens plenipotenciari que aglutinarà les decisions sobre cultura. Un dels punts de l'informe del CONCA dona èmfasi al perill de que la cultura depengui exclusivament d'un ens pel qual la prioritat sigui únicament l'empresa privada.
Al diari ARA d'avui (11/06/2011) es publica un article de Xavier Marcé (Ex-cap de l'ICIC en etapa socialista) titulat “Com administrar la retallada”. En Marcé en parla de la tisorada a cultura. Comparteixo amb ell que la cultura no hauria de ser víctima de les retallades, en quant representa una part ínfima del pressupost general i el que aporta és absolutament significatiu en quant construcció d'una mentalitat i un imaginari comú. Les administracions en tenen una gran responsabilitat no en tant que gestors dels pressupostos per dirigir les polítiques culturals sinó com a garants de que la cultura sigui la societat la que la generi. Em congratula especialment que Marcé faci esment a la llei d'associacions de França de 1901, en la que els agents socials quedaven legitimats com a subjecte del dret públic. Aquest fet, reforçat per la nostra llei d'associacions, reconeix que la cultura no prové únicament dels programes governamentals sinó d'un entramat social de caire complex que afecta a tota la cultura nacional. Les associacions, aplicables en bona part a les indústries culturals, en tenen un pes específic.
Centralització de les polítiques culturals i reforç de la iniciativa empresarial és un dels perills que afronta la nostra cultura. Des de l'àmbit cineclubista, l'assimilació dels cineclubs a la indústria cultural és més que evident. En un article anterior, posava sobre la taula les dades recollides en l'informe del cineclubisme català 2010. I aquesta és només una petita part de l'activitat de la exhibició no comercial al nostre país, dades les quals són únicament les gestionada per la Federació catalana de cineclubs. El pes econòmic de les exhibicions cineclubistes per a les empreses de distribució és més que significatiu. Fins al punt que parlant amb algunes distribuïdores, aquestes accepten que és en aquest sector on moltes de les pel·lícules que s'exhibeixen els hi proporciona majors ingressos. I si els cineclubs estan òbviament assimilats a les indústries culturals, seria una negligència deixar-nos fora dels propers canvis que s'esdevindran en el si de la cultura cinematogràfica en el nostre país en l'àmbit de la exhibició.
Les últimes passes donades per l'ICIC indiquen aquest gir absolut al camp de les empreses (Campanya Catalunya-Cinema), ignorant la gran possibilitat de la societat civil en quant a generadora d'ingressos i de producció d'esdeveniments cinematogràfics significatius, que en bona mesura són més agosarats que allò que la llei del cinema intenta proposar: cinema d'autor, europeu, versions subtitulades,... els cineclubs ho fan des de fa més de 80 anys.
Apartar el potencial social català de la política cultural i centralitzar-lo en polítiques governamentals que mirin únicament a l'empresa privada serà un fracàs més de la política cultural d'aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada