El dia 8 de març 2010 vaig comparèixer, representant la Federació catalana de cineclubs i per sol·licitud de la presidenta de la Comissió de Política Cultural davant els grups parlamentaris amb motiu de la tramitació del Projecte de llei del cinema de Catalunya.
A continuació el text que vaig llegir:
A continuació el text que vaig llegir:
8 de març 2010.- 18,15h
Els cineclubs a Catalunya representen l’opció de la societat civil organitzada, treballant des de fa ja més de 80 anys, en la formació del públic a través del cinema. Durant aquests anys i cada vegada més, els cineclubs, que en l’actualitat són més de cinquanta en el nostre país, s’han convertit en focus de resistència, ja que són dels pocs que projecten a comarques cinema d’autor, cinema europeu, espanyol i català. I s’afirmen com a punts de difusió cinematogràfica allà on els exhibidors comercials fa temps van decidir triar opcions molt més comercials. A més, cal remarcar que la presència de cineclubs en l’àmbit català, representa un fet diferencial amb la resta de l’Estat Espanyol i una realitat que ens acosta als plantejaments cinematogràfics d’arreu.
Els cineclubs programen habitualment cinema europeu (32%), espanyol (7%) i català (10%). D’una mostra de 517 sessions estudiades durant el 2008, gairebé el 50% del cinema projectat a les nostres pantalles és de cinema europeu. La resta de programacions està composada per cinema de la resta del món (21%) i cinema nord-americà (30%). Val a dir que, quan els cineclubs programen cinema nord-americà, programen cinema independent. Els blockbusters no són projectats pràcticament mai en les pantalles dels cineclubs.
Donades aquestes característiques especials de la xarxa de cineclubs a Catalunya i preparant-se la futura Llei del cinema de Catalunya voldríem agrair als diferents grups parlamentaris la possibilitat de participar en aquest debat i fer constar algunes qüestions:
1.- A l’article 4, en els principis rectors es fa referència al “ Dret a l’accés a totes les persones a la cultura, als béns, als serveis culturals i al patrimoni”. Aquest principi rector i dret fonamental de vegades es veu compromès pels conflictes entre els interessos comercials i el dret a l’accés a la cultura. Els cineclubs i altres associacions que projecten cinema representen al sector de l’exhibició no comercial que vol acostar als seus ciutadans aquella cultura cinematogràfica que el sector comercial no considera rendible. Aquest segment d’exhibició de la cultura cinematogràfica fonamenta les seves activitats en el principi rector esmentat. L’exhibició No comercial reclama una llei que tingui en compte la seva realitat, les seves dificultats i proposi un marc general on es pugui desenvolupar amb garanties.
La cohesió social en base a aquest principi rector hauria de veure’s beneficiada en aquells llocs on existeix la pràctica de l’exhibició no comercial. Films de producció nacional, europea, però també d’altres continents; curtmetratge; documental; festivals i mostres; cinema alternativa, activitat per a tota la família, tenint en compte els col·lectius de nouvinguts, etc, és l’amplia oferta del sector de l’exhibició no comercial a Catalunya. I aquesta cohesió social es veu reforçada per una activitat continuada al llarg de l’any. La llei hauria de tenir previst els ajuts necessaris pel suport d’una activitat que supleix en molts dels casos la iniciativa empresarial, des de l’àmbit del no comercial.
2.- Aquest sector és clau a l’hora d’afavorir l’impuls econòmic de les indústries culturals relacionades. En la nostra tasca de formació de públic estem afavorint que les distribuïdores d’un tipus de cinema d’autor, nacional, estatal, europeu i de qualitat, en la majoria dels casos ubicades a Catalunya tinguin un mercat gens menyspreable. Un 65% del volum de la facturació en la programació de films va destinat per distribuïdores fincades a Catalunya, mentre que un 27% són de distribuïdores de fora de Catalunya i un 8% de Majors.
En aquest sentit, la federació catalana de cineclubs, els cineclubs i associacions similars que programen en suport digital són agents anti-pirateria molt importants, ja que amb el seu exemple afavoreixen una normalitat en el pagament de drets que de vegades altres entitats, administracions públiques incloses, no respecten. Demanem doncs a la comissió estar atenta a flagrants incompliments de la llei. Per no oblidar que un consumidor de cultura audiovisual ho és també de tots aquells productes culturals associats al cinema: DVD, bandes sonores, revistes especialitzades, libres,... etc i que evidentment també assisteix a les sessions de cinema comercial.
3.- Defensem la versió original subtitulada com la millor manera d’acostar-se a l’obra cinematogràfica en la seva totalitat. Poder disposar de la còpia subtitulada al català representarà una normalitat en l’àmbit de l’accés a la comprensió del film en la nostra llengua. Pel sector que representem, el debat entre doblar al català o al castellà no hauria d’existir. Pensem que l’obra d’art cinematogràfica s’ha de veure en la seva totalitat, que incorpora, evidentment, tant la imatge com el so, com els diàlegs dels actors.
La nostra llengua està present en la promoció i difusió dels films que es projecten i si l’exhibició de films subtitulats al català és reduïda, és sense dubte, perquè l’oferta és escassa. Normalment, els cineclubs que programen en 35mm opten per la versió en VOSE (57,49%) o VOSC (4,11%) - perquè la baixa oferta així ho determina -. Quan l’oferta de la VOSC ha existit els cineclubs han programat utilitzant aquesta versió.
Els cineclubs que programen amb el suport DVD, en VOS, també opten per la VOSC quan el suport ho permet. Treballant així amb col·lectius de persones que d’aquesta manera aprenen la llengua original. Alguns cineclubs, que programen habitualment en DVD i opten per les versions doblades, sempre que l’opció estigui disponible en el DVD, fan servir també la versió catalana.
Creiem que el debat sobre la llengua no hauria de fer-nos oblidar que l’accés de les persones a la cultura hauria d’assegurar que aquesta es realitzés de la forma més completa possible.
4.- La llei fa esment a l’article 45 de la necessitat de la Difusió de la cultura cinematogràfica al sistema educatiu. Aquest procés de formació és essencial si volem atreure nous públics, especialment en l’àmbit de la infància i la joventut a les nostres sales. Una vella reivindicació és la d’incloure l’ensenyament de l’audiovisual a les escoles dins el currículum escolar. Seria la manera, a l’igual que ja ho fan altres països europeus, de fomentar la cultura cinematogràfica en l’àmbit escolar i treballar per recuperar públic, especialment l’infantil i juvenil, habitualment menystingut en quant al seu accés a les obres audiovisuals.
5.- La xarxa de cineclubs ha mostrat des de sempre el seu compromís per la difusió del patrimoni fílmic de la cultura cinematogràfica catalana. Mantenim aquest compromís en totes aquelles accions que des de Filmoteca de Catalunya es puguin portar a terme. Existeix una relació “natural” entre Filmoteca de Catalunya i cineclubs que esperem augmenti en el marc de la nova llei.
6.- Pel cineclubisme català aparèixer per primera vegada en la llei és un èxit després de més de 80 anys demostrant la seva capacitat per la difusió de la cultura cinematogràfica en el nostre territori.
Fins aquí la lectura realitzada a la Comissió de Cultura. Ara afegeixo alguns comentaris a posteriori basats en les preguntes que van realitzar les diputades i els diputats:
1.- Xarxa concertada de pantalles. Entenem necessari el concert per facilitar que el tipus de cinema que defensa la llei sigui present en tot el territori, inclús allà on no hi hagi cinema comercial. En aquest sentit volem destacar que la xarxa de cineclubs existent ja realitza aquesta feina i veuria amb bons ulls ajuts per desenvolupar la seva tasca. S’hauria de vigilar que en poblacions amb presència de la societat civil organitzada en l’àmbit de l’associacionisme cinematogràfic, siguin cineclubs o similars, no apareguessin sales que entressin en competència i que destruïssin un treball realitzat des de fa anys. Es podria contar amb la coordinació de la Federació catalana de cineclubs per assessorar en aquest punt a l’administració competent. Haurem d’esperar a veure com es desenvolupa el reglament d’accés al concert.
2.- Digitalització del parc de pantalles. És una preocupació general el veure què passarà en el procés de digitalització al nostre pais. Ens preocupa que només arribi als cinemes comercials i el sector no comercial quedi darrera, obligat a projectar en formats domèstics (DVD o Blu Ray) quan el 35mm ja no existeixi. La dificultat que tindran aquestes administracions locals per fer-se càrrec de la inversió és una de les conclusions de la conferència internacional sobre la digitalització de les sales de cinema que ha tingut lloc a Barcelona [1].
1º) Las ventajas y la necesidad del cambio desde el sistema de distribución y proyección de películas en soporte físico de 35 mm a la exhibición digital han sido ya asimiladas y aceptadas por todo el sector.
2º) El proceso debe ser lo más breve posible, reduciendo al máximo un período de transición en el que la proyección y distribución en 35 mm coexista con la digital, pues eso genera sobrecostes muy importantes, impide rentabilizar los beneficios de la digitalización, y perjudicará a los más débiles.
3º) En la mayoría de los casos el exhibidor no puede soportar financieramente por si sólo la conversión a lo digital. Dado que en términos de ahorro de costes los mayores ahorros se producen en el proceso de distribución de películas, se deben buscar fórmulas equitativas para que los distribuidores se impliquen en la financiación de esta transición.
4º) No existe un modelo de negocio único de explotación cinematográfica en un entorno digital, sino varios.
5º) La figura del intermediario de carácter financiero entre el distribuidor que ahorra costes y el exhibidor que necesita nuevas inversiones se ha revelado como una figura imprescindible.
6º) Puede ser oportuna alguna intervención pública de tipo normativo o administrativo que garantice la transparencia, limite los riesgos de insolvencia y establezca un entorno equitativo para todos ("a level playing field"). El establecimiento de pautas europeas en este sentido sería muy oportuno.
7º) La implicación pública deberá tener también en algunos casos una dimensión financiera, para aquellas salas que -por su tamaño, su localización geográfica, o sus cifras de explotación a causa de su programación- no podrán beneficiarse de los sistemas de financiación privados basados en el Virtual Print Fee (VPF). El análisis de estas "pantallas en riesgo" debe hacerse con detenimiento y criterios claros. Se estima que esta situación afectará a entre un 15 y un 20 % de las salas.
8º) La financiación pública deberá plantearse a distintos niveles: europeo, nacional, regional, o local; y deberá basarse en distintos instrumentos: el acceso a los Fondos Estructurales, el crédito público, con la posible implicación del Banco Europeo de Inversiones, garantías y avales públicos, sistemas de apoyo fiscal, o subvención directa de parte de la inversión.
9º) Las autoridades europeas y estatales de la competencia deberán contemplar adecuadamente esta necesidad de apoyo público donde sea necesaria sin dejar de cumplir con su función.
10º) Es necesario continuar el diálogo entre todas las partes implicadas (stakeholders), con el fin de buscar acuerdos que satisfagan los diferentes intereses en juego, y para facilitar a las autoridades públicas la elaboración de una hoja de ruta aceptada por todos, acorde con las necesidades técnicas y financieras, y adaptada a la diversa realidad de cada Estado miembro.
La Conferencia, organizada con el apoyo del Ayuntamiento de Barcelona y de la Generalitat de Cataluña, ha reunido en Barcelona durante dos días a los principales representantes de los sectores de la distribución y la exhibición cinematográfica de España y de Europa; a las máximas autoridades cinematográficas de todos los Estados de la Unión Europea ; a los responsables de política audiovisual de las distintas Comunidades Autónomas; a representantes de diversas organizaciones internacionales vinculadas al sector cinematográfico, así como a expertos venidos desde Los Ángeles y desde distintas capitales de europeas.
Entre otras personalidades, en la conferencia han participado Aviva Silver, directora del Programa Media en la Unión Europea , Claude-Eric Poiroux, director general de Europa Cinemas, Dave Monk, director ejecutivo del Foro Europeo del Cine Digital, Joe Hart, Vicepresidente de Technicolor Digital Cinema y Patrick Vanhoudt, economista senior del Banco Europeo de Inversiones. También han asistido a la conferencia Juan Ramón Gómez Fabra, presidente de la Federación Española de Cines, Primitivo Rodríguez, presidente de la Sociedad de Empresarios de Cine de España, Antoine Virenque, Secretario General de la Federación Internacional de las Asociaciones de Distribución, Fabia Buenaventura, directora general de la Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales, Joan Antón González, secretario general de Productores Audiovisuales Federados y André Lange, director de investigación del Observatorio Audiovisual Europeo, así como las máximas autoridades de los demás Institutos Cinematográficos Europeos y exhibidores de diversos países de la Unión Europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada