Miquel Porter i Moix ha estat una de les figures claus del cinema català de la segona part del segle XX. Personatge polifacètic en molts camps de la cultura catalana, Miquel Porter és fonamental per entendre el boom dels cineclubisme dels anys seixanta i setanta. La seva presència en presentacions i fòrums per tot el territori el van fer coneixedor i protagonista d'aquells anys del cineclubisme de protesta i catacumba. Us oferim una petita aproximació a la seva obra en el camp del cinema. Conills de bosc, de muntanya i de mar...
El públic de les sessions de cineclub dels anys seixanta i principis dels setanta, no guardava secrets per a Miquel Porter. Només aquells que hagin “patejat” el territori de dalt a baix, i que hagin fet tantes sessions de cinefòrum com ell, serien capaços de fer una catalogació tan “sui generis” dels seus espectadors. Per a ell eren com a “conills”.
El conill de costa era per a en Miquel el més extravertit, el més obert i disposat a entrar a drap a les “provocacions” que ell anava llançant. Els de bosc restaven tranquils i de sobte, saltaven darrera d’una mata amb la pregunta inesperada. Finalment els de muntanya eren els més complexes, més toscos, parlaven poc i se’ls tenia que motivar prou per encetar la conversa.
A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.
A ell mateix, li agradava dir-se “cinematografero”, com aquell titellaire, que de plaça en plaça munta el seu espectacle.
En l’actualitat, el cineclubisme del segle XXI guarda un deute amb aquesta feina de llarga durada. Quan avui dia, més de 50 cineclubs arreu de Catalunya, defensen un model de cineclubisme actiu i combatiu envers models cinematogràfics homogeneïtzats, la figura d’en Miquel Porter i Moix, recupera interès dia a dia.
El cineclubisme català porta a les poblacions del nostre país cinema d’autor, en VOSE /VOSC, cinema de qualitat,... i tot això quan l’exhibidor cinematogràfic bé ja ha desaparegut o el que hi ha només té ulls per a les últimes estrenes de Hollywood. En aquesta tasca, fet diferencial de les sessions comercials, el cineclub ofereix un ventall de complements que enriqueixen la projecció: un full de sala complet, una presentació del film, un debat posterior, un curtmetratge abans de la pel·lícula,... tot un seguit d’activitats que complementen la sessió, fent d’aquesta molt més que un simple visionat.
En Miquel va tenir sempre clar en les seves sortides a cineclubs, que el cinema era una eïna territorial pedagògica, que el cinema s’havia d’entendre de forma global i que l’espectador havia d’entrar en el film amb la possibilitat de sortir més enriquit de quan havia entrat. I que tot aquest procés no havia d’anar acompanyat de cap dogmatisme, sinó que s’havia de potenciar la llibertat de l’espectador a tota costa. Per això, les seves presentacions prèvies al film eren curtes, però concretes, donant pistes de lectura que, a l’acabar el film, haurien de servir per extreure idees i donar peu al debat.
I en aquest punt, el sistema de Muntatge d’Atraccions d’Eisenstein, seria una bona metàfora per entendre la seva manera de tirar endavant el cinefórum. Introduint efectes de xoc creava que, per contrast, el públic saltés, participés. Una jugada forta, atacar tot excitant la irritabilitat de l’espectador per girar-los contra la mateixa persona del forista, obligant-los a anar cap a un parany dialèctic i racional. Per a, de sobte, abandonar-los a la llibertat de la seva pròpia consciència.
Aquest esforç pedagògic, és el que el moviment cineclubista hereta d’en Miquel Porter.
Una senyera que esperem poder portar amb èxit.
